dimarts, 26 de desembre del 2017

No he desitjat mai res com el que no tenia, no he volgut mai el que m'havia tocat, mai el que m'havien donat, mai el que era propi, mai el que era innat. Mai he valorat res com les experiències dels demés, mai el que l'univers tenia preparat per a mi, mai he cregut tenir prou amics com els demés, mai he mirat res com els cossos dels demés. Mai he admirat les meves fotografies com les dels demés, mai han sigut millor els meus quadres com els dels demés, mai he sigut tan guapa com els demés, mai ha sigut suficient la meva intel·ligència com la dels demés, mai tan prou educada o valenta com els demés.

Mai m'he cuidat com als demés.


MAI MÉS.

dimarts, 12 de desembre del 2017


Em descobreixo com una petita,

diminuta,

tortuga,
fent passos muntanya amunt.


Una hora, dues hores, tres hores, no m'aturo, no vaig depressa.
Les meves passes un mantra de lentitud i compromís amb el destí,
amb el camí que hem de fer tu i jo.


Noto el meu pes com si fos la primera vegada que en sóc conscient de cada perímetre del meu cos.
Sento el plec de la carn de la panxa quan puju una cama i després l'altre,
vaig escalant la pujada.
Desprès de la carn noto l'estòmac i viatjo a travès del nas fins a les profunditats dels meus òrgans que es deformen,
es recoloquen amb la carn que balla, tremola a cada pas que faig.


De sobte la punta dels cabells que volen ara dreta,
desprès esquerra,
i penjen tots,
milers desde el cim del meu cap.


Em sento encarregada de movilitzar un univers ple de convivència i signes,
sóc un tot,
pell que surt de les manigues fins les ungles de les mans com un llençol acabat de posar al matalàs, tens.


Jo segueixo i tot em segueix,
existeixo com un petit motor tou i caminant en la immensitat dels Pirineus,
sóc un engranatge de vida.


I ja som dalt de la carena
sense prèvia antelació,
a quatre grapes,
les puntes de l'abric toquen les fulles seques del terra,
les botes cruixen amb les pedretes que empenyen i el cor boom boom boom boom! no l'havia sentit fins que no he parat, i boooooom, el sento a les orelles, a darrere els ulls, fins a l'aire que em surt per la boca hiperventilada, oberta i seca.
I arriba la calma,
sabem que hem arribat,


a dalt de tot.


No hem estimat mai cap cos com el nostre.

dimecres, 27 de setembre del 2017


Guardo los pinceles en una caja de zapatos. 
En la calle un señor nos mira, golpeamos una cazuela en la noche de nuestro balcón, cenamos sopa instantánea.
Espero a Sara y no llega.
Le grito a la policia a la cara de la mano de Isa, no sé como decirle que necesito espacio. 
Lloro a Júlia por todos mis ojos. 
Tengo a medias un libro de auto ayuda para ordenar la casa.
Me doy cuenta que amo a Jordi, Pere, Miquel y Vicent mientras tiendo compresas de tela.
Cobro mi sueldo en negro pero aún así llevo las uñas pintadas con un esmalte dorado de brillantina. 
Visto ropa de vieja y uso un perfume de opio.
Robo plantas que me encuentro por las calles. 
Mantuve la estantería de la heladera vacía durante todo el verano. 
Sé que quiero pintar y hacer cerámica el resto de mis días. 
Voy a buscar a mi madre a claqué. 
Cada noche gasto una vela y sigo llorando a alguien, probablemente a mi misma.

dijous, 7 de setembre del 2017




Mis ojos son ríos, y no grito.
Porque me fui?
Me atrapo en el hierro clavado en mi garganta.
Quiero salir de ahí.
Intento ser críptica para no decir, para no doler.
Jeroglíficos de verdades que a veces ni yo puedo leer...

Ayer supe que eres más valiente que yo.
Algún día volveré a Argentina.
Vuelvo a fumar y lloro escuchando una cumbia vieja,

y termino riéndome de mi misma y pensando en todo lo que bailé con Amanda.