"No vull anar al cole!"

 

I entra un altre cop dins aquella casa amb olor a intransigència i tendresa.

Les parets de paper estampat amb flors modernistes ja una mica descolorides.

Blau pastel.

Groc pastel.

El terra de cuadres blancs i negres abans brillants, ara ja opacs de tants peus que hi han ballat, cridat, saltat...sostres exageradament alts. 

Portes llargues.

Moltes.

Pasadissos,

estrets.

Plou a fora, porta la roba mullada, un somriure seré a la cara...no sé sent res a casa...a mida que puja les escales de marbre gastat i deformat pel mateix lloc...va sentit la veu d'en Rocco de fons...rumor suau i la pluja...la banda sonora del seus dies amb el Jero tornant a casa, recordant històries que s'inventen i viuen com certes...el món no té temps quan caminen, el món no té limits si son dos.

...i la imprudència es torna realitat...el significat arriba.

Tota l'implicació de fons, tots els desitjos callats, tot el que espera de mi, i tot el que jo m'he inventat.Tot el que simbolitza i ocupará sempre, tot el que no he volgut pensar fins ara...

Carrers i carrers caminant amb ell, parlant de noveles de ciència ficció o sobre teories de la subjectivitat humana i la seva obsoluta mala praxis a nivell de realitat única o si més no fonamental en el món del psicoanalisis...

Plou molt i l'aigua crea una convergència, no pas arbitrària, sobre el meu direccionat nas i finalitza com un breu i mut suspir a la punta final...

Creiem que el món és nostre, creiem que serem eterns, creiem que tot es posible i ens creiem sabis...creiem, som creients del nostre dogma existencial. Volem creure que tot anirà bé...el desig del soldat es guanyar la guerra i per guanyar-la hi ha de creure, per tal de defensar-la...però perque creure tan cegament en la vida? en la guerra...en aquest dia a dia d'amor i tresors dintre de verí enganxifòs i exquisit?

Som cervells misògins i retallats; tòpics i versions barates dels sentiments...desfem la puresa amb cada suspir.

L'eutenticitat, el perque, la por, la fe, la ceguesa, els genolls daurats, l'amor, l'autoflajelació, l'intensitat, el conflicte, la sabiesa, la creativitat, l'extasi...

Extranys desagraïts...egòlatres disfrassats i convençuts del altruisme...

I jo sóc una més...pau i amor, molta meditació i poca reflexió...inteligència malgastada en clichés i postures que  ja són part de tots nosaltres.

Ens pasem la vida defensant-nos dels demés...ens tenim por. Perque? si tots som iguals, si tots tenim por i als matins ens fa pudor l'alè...

Estúpids mandrosos...bonics amants, inventors, alquimistes...nosaltres, l'art, i un amic d'aquells que et fa accelerar l'energia i l'amor cap a l'univers.

I flotem...entre desitjos, veritats...toco l'eternitat amb la puntenta dels dits, saltant pels carrers...

Jo avui confio.I demà crec que també...

 

M-que bueno que te quedaste a dormir...

D- porque?...se quedaron todas...

M-...y bueno, nunca antes dormí con Drew Barrimore...jajajajajaja

R- què fas aqui?

M- em...és llarg d'explicar...

R- amb tu sempre és llarg...

i et veig al meu cap com una cançó plàcida i lenta...m'imagino que em giro i et trobo a tu rient; acabem de pujar per una petita duna d'una platja i hem arribat a un mercat hippie, i el sol es tebi i ja se'n va...però és estiu i ja deu ser tard. On seran el Gerard i la Laura?

Hem pasat el dia separats perque tu i jo teniem un dia de Gat, un dia dels nostres...un dia mig trist, però nostre.

I ells s'han limitat a deixar-nos fer i ara tornarem a la tenda que tenim sota un pi al costat de la platja on estem ara, però uns metres més amunt, i ens explicaran mil aventures. El Gerard haurá trobat la manera de dutxar-se i la Laura tindrá encès el fugonet a punt de fer macarrons...i somriurem més.

I tu m'agafaras de la mà i seurem a escoltar tot el que diu el Gerard sobre el seu dia tot fent riure a la Laura m'entres ella es lia un porret i ens diu si pensem fer alguna cosa i tu et poses la sudadera negra i començes a remenar els macarrons que ja casi deuen estar fets...la Laura encen i començem a parlar de llocs hipotetics, de filosofies perdudes, i la nit es va fent negra i ens pica la sal per tot el cos però...pero jo crec que no podria ser més feliç que mirant com el gerard s'adorm o fa les calades més grans del món que casi m'ofeguen a mi només de mirar-les, o com la Laura es fa i es desfa la seva melena de camaron o com canvia l'expressió quan agafa la guitarra, o com tu, si tu. dolça maria, dolça amiga...em pasaria la vida mirant com somrius, o com comparteixes les coses que t'importen, i sobretot el teu riure...amb ell vas saber omplenar tot el que estava buit dins meu desde aquells matins, pasant per la convivència diaria, continuant pels estius d'aeroports , viajtes i coses noves; i fins els ultims petons a Lisboa...i ara sóc plena de tu.

D'ells.

Vosaltres.

Meus.

Preciosos.

nosaltres som d'aquelles que ballem salsa cubana en un terra de fusta antiga, que menjem aguacate sol amb una cullereta de cafè, que ens posem perruques violetes les nits dels diumenges per sopar amb els veïns amb els que mirem viernes 13 els dies de tempesta a casa nostre i amb els que fem negocis que paguem amb petons i dulce de leche.

Els trons sembla que trenquen el cel i el fan esclatar sordidament...caminem en la foscor i només el flaix del Dani ens ilumina el camí.Tinc la sensació que en breus la nit començará a escupir gotes d'aigua negre, que tacará cada centimetre dels nostres cabells.

l'Alan s'ha trencat la samarreta amb un abre i ara la porta a la mà com un puny i l'ajuda a no ferir-se els dits apartant les branques.Va tan colocat que ni té fred i a mi m'espanta...ell creu que ho tenim tot controlat, que sabem on anem, però no és veritat; estem perduts i tenim por...perque no ho veu? perque no accepta que no sap on ens porta?

Penso en el Che caminant per aquestes selves i en mil chamans, histories del colonianisme més ferotge, de la magia i la pacha-mama vibrant autentica sota els meus peus...

Realment no sé on anem, no sé com hem perdut els demés, no sé ni tan sols si tot plegat està passant de veritat o són alucinacions que em provoquen les plantes d'aquest continent?...no entenc res.

Tinc por i penso en ella...li explicaré tot això per nadal i riurà i em dirá que no he canviat gens i això em fará somriure ...o potser no explico res per no acceptar que ha sigut un any amb les mateixes miseries?

Finalment el cel esclata! i l'aigua és tanta i tan glaçada que començem a cridar i a correr; el Dani m'apreta tan la mà, que no puc sentir-la; les branques m'esgarrapen les galtes i vaig casi amb els ulls tancats corrents...seguim la veu de l'Alan que no veiem  i el sentim lluny...i els trons rebenten el cel i ens fan vibrar l'estòmac.

Estic molt espantada, només em tranquilitza la respiració del Dani al meu costat...de sobte l'Alan ja no crida, de sobte ja no sentim més que l'aigua...ja no podem més...no podem ni parlar entre nosaltres, l'aigua penetra la terra brutalment a un ritme aterrador, no puc ni obrir els ulls de l'aigua que rellisca per la meva cara...el Dani m'abraça i tremolem durant una eternitat...i de sobte, sense avís ni filtres, el silenci.

La pluja ha parat en sec.No se sent res, i obro poc a poc els ulls separant-me del Dani i veig llum de matinada i molt vapor, vapor i vapor sortint per la pell de la terra mullada...com una gran boira calenta que no ens deixa veure els peus i puja lentament acariciant-nos les cuixes...la cara del Dani era fotografiable i de la resta ...de la resta és millor no parlar-ne.

Millor no recordar-ho. Ho vaig viure? potser no...potser només va ser un somni amb olor a sudamèrica.

...de tan pensar-te amb aquell abric vermell em rebentaré el llavi.


http://www.youtube.com/watch?v=g8SSZsZcVWI

ensalda de almas antiguas

a vegades la merda es tan espesa que fa falta tonelades d'aigua a tota velocitat perque marxi... 

i vull i desitjo que marxi però l'altre part de mi està allà escopint sucre perque la merda no marxi

i s'enganxa cada dia més a les parets del meu crani i em fa fumar-me cigarros en plena nit freda.en plena nit de merda.

en plena nit de recordar el moment en que una no sap perque, pero decideix que la foscor será una bona amiga... aquell dia asqueròs en el que et mires en les fotos i et fas engúnia i realment no entens que hi van veure tots aquells que et van estimar...tots aquells que et van triar.

merda...seguida de merda...de paraules de merda, de mirades de merda, de plors de merda, de pors de merda...i si si. només merda i més merda.

espesa, això si.espesa allò que dius..."Oh que espesa!"...

MERDA!

Sona Gnossienne nº1 de Satie al piano...la llum fluixeta d'una nit solitària i digne del més trist dels Max Estrella, m'acompanya a la meva habitació plena d'ombres (grills de fons).
Em sento com ell avui...sortint d'un dels carrers iluminats amb farolets de gas, en una nit conflictiva i profunda de l' España de Valle Inclan...

Aquesta cançó m'ajuda a reconstruir l'esquerda que s'ha produït avui, com el més ràpid dels llamps, dins del meu cap.
El que he escrit abans ha sigut el començament de tot...la pregària que li faltava a la verge per enviar-me la continuació de l'horror...
Es veu que no n'he tingut prou amb la inseguretat al carrer, l'accident de tren (50 morts), la pobresa massiva, la precarietat de vida social, el desastre natural d'aquests dies que ha destruit més de 10.000 cases i que ha deixat 18 morts i cases sense llum ( incluida la meva ) durant 4 dies sencers...la impotència de la naturalesa sobre els nostres caps.
Els carrers ennegrits per complet, la densitat de la nit empapant la por de tots els que volien sortir al carrer quan ja era fosc...i els que ha aprofitat aquesta nit per pendre's el poble com a seu i assaltar i saquejar tot el que trobaven per davant.

Finalment decidim dominar la foscor i agafar el cotxe per summergir-nos en un dissabte de setmana santa ple de cinema i crispetes ( tipic topic del costumbrisme juvenil del segle XXI que tan m'agrada nombrar )...decidim oblidar, al cap i a la fi, que no tenim ni veu ni vot davant del món...que som petits, infims, invisibles.

Per la carretera hi havien piquets incendiant'ho tot...les sirenes de la policia s'apropaven per diluir la revolta que exigía a les forces d'autoritat, una resolució eficient davant de la problemàtica del cicló que ha deixat i està deixant sense llum a 20.000 persones durant dies.
L'autopista també estava retallada per les barricades dels piquets i la gent pitava des dels seus cotxes desquiciada (tot això, cal recalcar, sense una santa llum a cap punt de cap carretera...sense farola alguna.Només les llums dels cotxes )... i a la radio deien que la majoria de rutes a l'accès oest de Buenos Aires estaven totalment presidides per piquets.

Finalment trobem una ruta que semblava lliure de protestes, una ruta de doble sentit, sense faroles esclar...negre-nit.
Una ruta sense gaire gent...nosaltres cap al Nord i ningú davant nostre.
Cap al sur un parell de cotxes se'ns creuen iluminant-nos les cares amb les llums.
Estem a punt de pasar un camí que bifurca a la nostre dreta...quan de sobte un cotxe direcció sud, a uns 2 metres de nosaltres creua el nostre carril tot girant per agafar aquesta bifurcació que estavem a uns 5 metres de pasar.
Pensem que el cotxe ha girat exageradament i...

Pum!!

En la foscor de la nit més fosca de totes, volen dos cossos davant nostre!!
El cotxe segueix uns metres per la bifurcació i veiem que para sense apagar les llums; el Guido no se com s'ho fa per esquivar els cossos, que el cotxe tot creuant-nos, havia deixat just davant nostre!!!!
Un cop esquivats els cossos parem el cotxe a la cuneta.
Baixen tots corrents.
A contra llum veig a la Paz corrents cap els dos cossos que combulsionen al terra, i el Renzo truca una ambulància...ni tan sols veig el Guido. Sembla que es començen a acumular cotxes i ploro, i penso " no nonono...que no estiguin morts sisplau...".
Paren més cotxes al nostre costat de la cuneta i tot sembla anar a càmara lenta...els llums d'altres cotxes que passen per la carretera ens iluminen...no arriba l'ambulància ni res de res...
El Renzo ve corrents cap a mi, que estava al costat del cotxe tot obert, per tancar-lo amb clau i agafar-me.
Ens apropem al desastre.
Dos nois estavem tirats a terra, un a cada punta de la carretera practicament, i una moto destrossada...talls, sang, fractures obertes.
Erem el primers en estar allà.
La Paz que és metge ( desde fa una setmana ), li preguntava el nom i alergies a un dels nois, al que la foscor casi bé no ens deixava veure-li la cara...ella el feia parlar perque no es quedès inconscient.
Merda...ells no portaven llums.Amb tanta foscor, com se'ls hi acudeix!?
Anaven just davant nostre!...no els havia ni vist!Estaven a la boca de la bifurcació quan el cotxe se'ls va menjar tot girant per agafar aquella ruta de l'esquerra.

L'impacte és brutal senyores i senyors.
Se'm ha trencat el cor en 2...ho enteneu?
Aquesta dolça i pobre sudamèrica sembla tenir prohibida la vida digne a la seva gent.

Si existeix un déu i potser hi creia una mica, o millor dit, d'alguna manera...hi he deixat de creure.
Això és aleatori, això és la caixa de Pandora...no saps que et pot sortir mai.
Això no és un joc reiniciable.

Som exageradament fràgils
Som finits.
Som.

I igual que som, deixarem de ser tan estupidament ràpid com s'apaga una espelma.

Avui tinc por.

Avui el món es fa inmens...el camí pel que camino em resulta desconegut a cada centímetre i les pautes apreses no em serveixen de res. Vaig absolutament a cegues...
Em deixo emportar per la gent que em trobo i a estones sembla que m'acompanyen.
Ell sense voler-ho és la meva guía , i això m'engoixa...d'epenc d'ell.
A moments tinc la sensació que ens fem costat mutuament, estem força sols.
No em fa por això...però si la grandesa i la mortalitat de la superfície que caminem...quan puc submergir-me en les angoixes i les ombres de sempre estic tranquila...els llibres i les històries alienes em donen pau.
Però realment no tinc ni puta idea del que m'espera.
No sé quin se suposa que és el meu paper en tot això.
Sóc la protagonista i la extra més mal pagada al mateix temps.

Sóc la Brenda i estic a l'Argentina...no sé per quan de temps, no sé que faré, no sé que faig...no paro de correr, pintar, nadar, soportar desastres naturals, personals i humans al meu voltant...semblo una enviada a soportar el pes dels qui no poden amb el seu.
Seré capaç d'aguantar? Em fallaran les cames?I les mans?

No penso en el passat, pero els paradigmes educacionals que la meva ment evoca per sobreviure són impossibles d'evitar. Sóc qui he sigut fins ara i no sé ser d'una altre manera.
Sento que he de renovar-me o moriré...moriré poquet a poquet.
El pes d'ell...el de la ciutat, el del mal que té tothom a sobre en aquesta ciutat de violencia i passat amarg.
La generositat em comença a sorgir dels dits...i això m'omple.
Confio en mi...tinc ganes de saber que fer.

La brenda ha mort i m'ha deixat aquí sola...que haig de fer jo ara?...Com he de fer el que he de fer?
Masses preguntes, masses dies i masses coses a fer...el problema és que cap d'elles té la forma que jo sempre he vist per tal de soluconar-les...són abstractes, i enmascarades.
Se m'escapen i les aludeixo perque no parlen el mateix idioma que jo i realment no en tinc ni idea del que em diuen.
Vull enterar-me del que xiuxiuejen aquestes veus, aquests monstres tan preciosos que em parlen.

Pinto i dibuixo...m'enfonso en l'única part de mi que la Brenda ha tingut el detall de deixar-me dins la maleta.

Dolça Argentina que em depares en les teves grutes salvatjes i violentes? Què vols de mi? Què et vull donar?...per mi t'ho dono tot...estic renaixent i m'està resultant tendre i trist.M'agrada.
M'agrades.

Tinc ganes...però no sé de que.

Somric i me'n vaig a dormir...potser demà m'arriba la solució al milió de preguntes que tinc al cap i no callen mai.

#frasessinsentido

Hay muchas mentes en circulación que creen en la reencarnación

#frasessinsentido

comer elefantes rosas puede ser perjudicial para la salud

A mi la meva mare mai em va dir que havia d'endreçar l'habitació.

Als estius sempre es descuidava els rellotges a Barcelona i mai sabiem quina hora era.Només les panxes golafres determinaven l'horari a seguir pels àpats...desprès si volies dormir abans de dibuixar, o fer la migdiada abans d'esmorzar, ja era cosa teva.

Mai em va obligar a fer dansa, ni piano, ni futbol, ni dibuix, ni guitarra...i sempre em va dir que el fet que volguès ser princesa de gran...no ho veia factible.

Els contes per les nits, es convertien en obres de teatre i sempre arribavem tard al cole perque no haviem dormit...tot i que la nit es fa molt curta quan voles per tots els mars del món i parles amb tots els pirates bons de l'univers.

I suposo que segueixo igual...imaginat-me que volo per sobre barcelona;que sóc la seva llum desendreçada que es cola per tots els racons i sorpren als turistes pel barri gòtic...

Ara directament no porto mai rellotge, sempre arribo tard...i mai tinc gana...o sempre en tinc...no ho sabria dir.