M-que bueno que te quedaste a dormir...

D- porque?...se quedaron todas...

M-...y bueno, nunca antes dormí con Drew Barrimore...jajajajajaja

R- què fas aqui?

M- em...és llarg d'explicar...

R- amb tu sempre és llarg...

i et veig al meu cap com una cançó plàcida i lenta...m'imagino que em giro i et trobo a tu rient; acabem de pujar per una petita duna d'una platja i hem arribat a un mercat hippie, i el sol es tebi i ja se'n va...però és estiu i ja deu ser tard. On seran el Gerard i la Laura?

Hem pasat el dia separats perque tu i jo teniem un dia de Gat, un dia dels nostres...un dia mig trist, però nostre.

I ells s'han limitat a deixar-nos fer i ara tornarem a la tenda que tenim sota un pi al costat de la platja on estem ara, però uns metres més amunt, i ens explicaran mil aventures. El Gerard haurá trobat la manera de dutxar-se i la Laura tindrá encès el fugonet a punt de fer macarrons...i somriurem més.

I tu m'agafaras de la mà i seurem a escoltar tot el que diu el Gerard sobre el seu dia tot fent riure a la Laura m'entres ella es lia un porret i ens diu si pensem fer alguna cosa i tu et poses la sudadera negra i començes a remenar els macarrons que ja casi deuen estar fets...la Laura encen i començem a parlar de llocs hipotetics, de filosofies perdudes, i la nit es va fent negra i ens pica la sal per tot el cos però...pero jo crec que no podria ser més feliç que mirant com el gerard s'adorm o fa les calades més grans del món que casi m'ofeguen a mi només de mirar-les, o com la Laura es fa i es desfa la seva melena de camaron o com canvia l'expressió quan agafa la guitarra, o com tu, si tu. dolça maria, dolça amiga...em pasaria la vida mirant com somrius, o com comparteixes les coses que t'importen, i sobretot el teu riure...amb ell vas saber omplenar tot el que estava buit dins meu desde aquells matins, pasant per la convivència diaria, continuant pels estius d'aeroports , viajtes i coses noves; i fins els ultims petons a Lisboa...i ara sóc plena de tu.

D'ells.

Vosaltres.

Meus.

Preciosos.

nosaltres som d'aquelles que ballem salsa cubana en un terra de fusta antiga, que menjem aguacate sol amb una cullereta de cafè, que ens posem perruques violetes les nits dels diumenges per sopar amb els veïns amb els que mirem viernes 13 els dies de tempesta a casa nostre i amb els que fem negocis que paguem amb petons i dulce de leche.

Els trons sembla que trenquen el cel i el fan esclatar sordidament...caminem en la foscor i només el flaix del Dani ens ilumina el camí.Tinc la sensació que en breus la nit començará a escupir gotes d'aigua negre, que tacará cada centimetre dels nostres cabells.

l'Alan s'ha trencat la samarreta amb un abre i ara la porta a la mà com un puny i l'ajuda a no ferir-se els dits apartant les branques.Va tan colocat que ni té fred i a mi m'espanta...ell creu que ho tenim tot controlat, que sabem on anem, però no és veritat; estem perduts i tenim por...perque no ho veu? perque no accepta que no sap on ens porta?

Penso en el Che caminant per aquestes selves i en mil chamans, histories del colonianisme més ferotge, de la magia i la pacha-mama vibrant autentica sota els meus peus...

Realment no sé on anem, no sé com hem perdut els demés, no sé ni tan sols si tot plegat està passant de veritat o són alucinacions que em provoquen les plantes d'aquest continent?...no entenc res.

Tinc por i penso en ella...li explicaré tot això per nadal i riurà i em dirá que no he canviat gens i això em fará somriure ...o potser no explico res per no acceptar que ha sigut un any amb les mateixes miseries?

Finalment el cel esclata! i l'aigua és tanta i tan glaçada que començem a cridar i a correr; el Dani m'apreta tan la mà, que no puc sentir-la; les branques m'esgarrapen les galtes i vaig casi amb els ulls tancats corrents...seguim la veu de l'Alan que no veiem  i el sentim lluny...i els trons rebenten el cel i ens fan vibrar l'estòmac.

Estic molt espantada, només em tranquilitza la respiració del Dani al meu costat...de sobte l'Alan ja no crida, de sobte ja no sentim més que l'aigua...ja no podem més...no podem ni parlar entre nosaltres, l'aigua penetra la terra brutalment a un ritme aterrador, no puc ni obrir els ulls de l'aigua que rellisca per la meva cara...el Dani m'abraça i tremolem durant una eternitat...i de sobte, sense avís ni filtres, el silenci.

La pluja ha parat en sec.No se sent res, i obro poc a poc els ulls separant-me del Dani i veig llum de matinada i molt vapor, vapor i vapor sortint per la pell de la terra mullada...com una gran boira calenta que no ens deixa veure els peus i puja lentament acariciant-nos les cuixes...la cara del Dani era fotografiable i de la resta ...de la resta és millor no parlar-ne.

Millor no recordar-ho. Ho vaig viure? potser no...potser només va ser un somni amb olor a sudamèrica.