I entra un altre cop dins aquella casa amb olor a intransigència i tendresa.
Les parets de paper estampat amb flors modernistes ja una mica descolorides.
Blau pastel.
Groc pastel.
El terra de cuadres blancs i negres abans brillants, ara ja opacs de tants peus que hi han ballat, cridat, saltat...sostres exageradament alts.
Portes llargues.
Moltes.
Pasadissos,
estrets.
Plou a fora, porta la roba mullada, un somriure seré a la cara...no sé sent res a casa...a mida que puja les escales de marbre gastat i deformat pel mateix lloc...va sentit la veu d'en Rocco de fons...rumor suau i la pluja...la banda sonora del seus dies amb el Jero tornant a casa, recordant històries que s'inventen i viuen com certes...el món no té temps quan caminen, el món no té limits si son dos.
