Sona Gnossienne nº1 de Satie al piano...la llum fluixeta d'una nit solitària i digne del més trist dels Max Estrella, m'acompanya a la meva habitació plena d'ombres (grills de fons).
Em sento com ell avui...sortint d'un dels carrers iluminats amb farolets de gas, en una nit conflictiva i profunda de l' España de Valle Inclan...

Aquesta cançó m'ajuda a reconstruir l'esquerda que s'ha produït avui, com el més ràpid dels llamps, dins del meu cap.
El que he escrit abans ha sigut el començament de tot...la pregària que li faltava a la verge per enviar-me la continuació de l'horror...
Es veu que no n'he tingut prou amb la inseguretat al carrer, l'accident de tren (50 morts), la pobresa massiva, la precarietat de vida social, el desastre natural d'aquests dies que ha destruit més de 10.000 cases i que ha deixat 18 morts i cases sense llum ( incluida la meva ) durant 4 dies sencers...la impotència de la naturalesa sobre els nostres caps.
Els carrers ennegrits per complet, la densitat de la nit empapant la por de tots els que volien sortir al carrer quan ja era fosc...i els que ha aprofitat aquesta nit per pendre's el poble com a seu i assaltar i saquejar tot el que trobaven per davant.

Finalment decidim dominar la foscor i agafar el cotxe per summergir-nos en un dissabte de setmana santa ple de cinema i crispetes ( tipic topic del costumbrisme juvenil del segle XXI que tan m'agrada nombrar )...decidim oblidar, al cap i a la fi, que no tenim ni veu ni vot davant del món...que som petits, infims, invisibles.

Per la carretera hi havien piquets incendiant'ho tot...les sirenes de la policia s'apropaven per diluir la revolta que exigía a les forces d'autoritat, una resolució eficient davant de la problemàtica del cicló que ha deixat i està deixant sense llum a 20.000 persones durant dies.
L'autopista també estava retallada per les barricades dels piquets i la gent pitava des dels seus cotxes desquiciada (tot això, cal recalcar, sense una santa llum a cap punt de cap carretera...sense farola alguna.Només les llums dels cotxes )... i a la radio deien que la majoria de rutes a l'accès oest de Buenos Aires estaven totalment presidides per piquets.

Finalment trobem una ruta que semblava lliure de protestes, una ruta de doble sentit, sense faroles esclar...negre-nit.
Una ruta sense gaire gent...nosaltres cap al Nord i ningú davant nostre.
Cap al sur un parell de cotxes se'ns creuen iluminant-nos les cares amb les llums.
Estem a punt de pasar un camí que bifurca a la nostre dreta...quan de sobte un cotxe direcció sud, a uns 2 metres de nosaltres creua el nostre carril tot girant per agafar aquesta bifurcació que estavem a uns 5 metres de pasar.
Pensem que el cotxe ha girat exageradament i...

Pum!!

En la foscor de la nit més fosca de totes, volen dos cossos davant nostre!!
El cotxe segueix uns metres per la bifurcació i veiem que para sense apagar les llums; el Guido no se com s'ho fa per esquivar els cossos, que el cotxe tot creuant-nos, havia deixat just davant nostre!!!!
Un cop esquivats els cossos parem el cotxe a la cuneta.
Baixen tots corrents.
A contra llum veig a la Paz corrents cap els dos cossos que combulsionen al terra, i el Renzo truca una ambulància...ni tan sols veig el Guido. Sembla que es començen a acumular cotxes i ploro, i penso " no nonono...que no estiguin morts sisplau...".
Paren més cotxes al nostre costat de la cuneta i tot sembla anar a càmara lenta...els llums d'altres cotxes que passen per la carretera ens iluminen...no arriba l'ambulància ni res de res...
El Renzo ve corrents cap a mi, que estava al costat del cotxe tot obert, per tancar-lo amb clau i agafar-me.
Ens apropem al desastre.
Dos nois estavem tirats a terra, un a cada punta de la carretera practicament, i una moto destrossada...talls, sang, fractures obertes.
Erem el primers en estar allà.
La Paz que és metge ( desde fa una setmana ), li preguntava el nom i alergies a un dels nois, al que la foscor casi bé no ens deixava veure-li la cara...ella el feia parlar perque no es quedès inconscient.
Merda...ells no portaven llums.Amb tanta foscor, com se'ls hi acudeix!?
Anaven just davant nostre!...no els havia ni vist!Estaven a la boca de la bifurcació quan el cotxe se'ls va menjar tot girant per agafar aquella ruta de l'esquerra.

L'impacte és brutal senyores i senyors.
Se'm ha trencat el cor en 2...ho enteneu?
Aquesta dolça i pobre sudamèrica sembla tenir prohibida la vida digne a la seva gent.

Si existeix un déu i potser hi creia una mica, o millor dit, d'alguna manera...hi he deixat de creure.
Això és aleatori, això és la caixa de Pandora...no saps que et pot sortir mai.
Això no és un joc reiniciable.

Som exageradament fràgils
Som finits.
Som.

I igual que som, deixarem de ser tan estupidament ràpid com s'apaga una espelma.

Avui tinc por.

Avui el món es fa inmens...el camí pel que camino em resulta desconegut a cada centímetre i les pautes apreses no em serveixen de res. Vaig absolutament a cegues...
Em deixo emportar per la gent que em trobo i a estones sembla que m'acompanyen.
Ell sense voler-ho és la meva guía , i això m'engoixa...d'epenc d'ell.
A moments tinc la sensació que ens fem costat mutuament, estem força sols.
No em fa por això...però si la grandesa i la mortalitat de la superfície que caminem...quan puc submergir-me en les angoixes i les ombres de sempre estic tranquila...els llibres i les històries alienes em donen pau.
Però realment no tinc ni puta idea del que m'espera.
No sé quin se suposa que és el meu paper en tot això.
Sóc la protagonista i la extra més mal pagada al mateix temps.

Sóc la Brenda i estic a l'Argentina...no sé per quan de temps, no sé que faré, no sé que faig...no paro de correr, pintar, nadar, soportar desastres naturals, personals i humans al meu voltant...semblo una enviada a soportar el pes dels qui no poden amb el seu.
Seré capaç d'aguantar? Em fallaran les cames?I les mans?

No penso en el passat, pero els paradigmes educacionals que la meva ment evoca per sobreviure són impossibles d'evitar. Sóc qui he sigut fins ara i no sé ser d'una altre manera.
Sento que he de renovar-me o moriré...moriré poquet a poquet.
El pes d'ell...el de la ciutat, el del mal que té tothom a sobre en aquesta ciutat de violencia i passat amarg.
La generositat em comença a sorgir dels dits...i això m'omple.
Confio en mi...tinc ganes de saber que fer.

La brenda ha mort i m'ha deixat aquí sola...que haig de fer jo ara?...Com he de fer el que he de fer?
Masses preguntes, masses dies i masses coses a fer...el problema és que cap d'elles té la forma que jo sempre he vist per tal de soluconar-les...són abstractes, i enmascarades.
Se m'escapen i les aludeixo perque no parlen el mateix idioma que jo i realment no en tinc ni idea del que em diuen.
Vull enterar-me del que xiuxiuejen aquestes veus, aquests monstres tan preciosos que em parlen.

Pinto i dibuixo...m'enfonso en l'única part de mi que la Brenda ha tingut el detall de deixar-me dins la maleta.

Dolça Argentina que em depares en les teves grutes salvatjes i violentes? Què vols de mi? Què et vull donar?...per mi t'ho dono tot...estic renaixent i m'està resultant tendre i trist.M'agrada.
M'agrades.

Tinc ganes...però no sé de que.

Somric i me'n vaig a dormir...potser demà m'arriba la solució al milió de preguntes que tinc al cap i no callen mai.

#frasessinsentido

Hay muchas mentes en circulación que creen en la reencarnación

#frasessinsentido

comer elefantes rosas puede ser perjudicial para la salud

A mi la meva mare mai em va dir que havia d'endreçar l'habitació.

Als estius sempre es descuidava els rellotges a Barcelona i mai sabiem quina hora era.Només les panxes golafres determinaven l'horari a seguir pels àpats...desprès si volies dormir abans de dibuixar, o fer la migdiada abans d'esmorzar, ja era cosa teva.

Mai em va obligar a fer dansa, ni piano, ni futbol, ni dibuix, ni guitarra...i sempre em va dir que el fet que volguès ser princesa de gran...no ho veia factible.

Els contes per les nits, es convertien en obres de teatre i sempre arribavem tard al cole perque no haviem dormit...tot i que la nit es fa molt curta quan voles per tots els mars del món i parles amb tots els pirates bons de l'univers.

I suposo que segueixo igual...imaginat-me que volo per sobre barcelona;que sóc la seva llum desendreçada que es cola per tots els racons i sorpren als turistes pel barri gòtic...

Ara directament no porto mai rellotge, sempre arribo tard...i mai tinc gana...o sempre en tinc...no ho sabria dir.

Hay un lugar que solo es en el momento en que deja de ser...un lugar caótico y pacífico a la vez.

Es contingente en toda su totalidad.

No tiene una forma aparente ya que no tiene estética alguna.

Todos lo conocemos de una forma propia y lo amamos por ello; por ser nuestro.

A veces nos destruye, a veces nos alimenta.

Otras parece un barco ebrio que nos domina y mata a toda nuestra tripulación comenzando asi nuestra propia deriva.

Haciendonos vivir una soledad que no nos abandonara nunca.

En otros momentos, gracias a ese lugar; buscamos sueños más allá de alejadas constelaciones.

Nos suspendemos entre el cielo y la tierra tocando la eternidad con los dedos…

aunque sabemos que lo más probable es que, justo despues...nos engullira como si fuera el más destructor de los infiernos.

Esta noche, mientras fumaba...me he dado cuenta de lo que más te ha jodido de todo esto.
Te diste cuenta de que yo quise echarte desde el principio.

Y es que sin mi tu no serias nada...te revienta saber que caíste como todas esas de las que te hablaba.Te hice sentir especial...tu me entendías; por eso te contaba todas mis jugadas; cuando en realidad contártelo no era más que otro movimiento para destrozarte, uno de los pasos de mi juego: te hago sentir diferente, me empiezas a querer, te vas relajando, y volviendo débil...te expones a mi...confiando;y en el momento en que podría reventarte hago un paso en falso a sabiendas, y me descubres...te vas así satisfecha de haberte ido a tiempo, y te cuentas que me quisiste salvar, pero que es imposible porque soy mala y me juzgas.
Pero si yo no fuera mala , tu no serias buena.
Sin mi no eres nada.Y eso te revienta nena linda...que tu propia existencia esta en manos de los demás...en mis manos.

Nada podrás hacer...no eres más que un cliché pretendiendo ser aceptado por otros clichés que te digan que no eres lo suficientemente diferente como para que tu propia vida duela.
Prefieres dormir tranquila...lo respeto.
De echo lo respeto tanto que yo fui quien te enseñó que eres un fucking cliché, echandote de mi vida; declarándome como mala, para que tu pudieras respirar tranquila, abrazar a tu alrededor mundano y decir..."uf...mira que mala ha sido...y mira nosotros, que buenos".
En el fondo, eres una limitada, que no acepta la subjetividad de los otros, que necesita juzgar a los demás para ser alguien.Tienes una visión diminuta y egocéntrica de la vida...el bien y el mal...esos conceptos tan infantiles.Necesitas etiquetarte en tu mente de pseudo hippie lo que es blanco y lo que es negro.
Siento lástima por ti...porque el límite no es más que la aceptación de la ignorancia propia con el exterior...no quieres ir más allá.Te quedas hasta donde dictan tus miedos.
Me sabe mal...aunque...lo comprendo.
No como tu...este texto de echo seria propio de ti...y es que hoy me permitiré ponerme a tu altura escribiéndolo, (aunque no me atreveré a juzgarte como tu lo has echo conmigo por respeto y madurez) porque me has cabreado...porque me quisiste salvar, y querida, yo no recuerdo lanzar ningún mensaje de socorro.
Así que , quédate en la orilla...o acabarás hundiéndote tu con mi barco la próxima vez.

(Nunca quieras rescatar a un náufrago...no olvides que lo que tu ves, es el resto de su deriva; te será imposible rescatar su tripulación, porque cuando tu lo encontraste y lo quisiste ayudar, esta ya estaba ahogada)