Sona Gnossienne nº1 de Satie al piano...la llum fluixeta d'una nit solitària i digne del més trist dels Max Estrella, m'acompanya a la meva habitació plena d'ombres (grills de fons).
Em sento com ell avui...sortint d'un dels carrers iluminats amb farolets de gas, en una nit conflictiva i profunda de l' España de Valle Inclan...
Aquesta cançó m'ajuda a reconstruir l'esquerda que s'ha produït avui, com el més ràpid dels llamps, dins del meu cap.
El que he escrit abans ha sigut el començament de tot...la pregària que li faltava a la verge per enviar-me la continuació de l'horror...
Es veu que no n'he tingut prou amb la inseguretat al carrer, l'accident de tren (50 morts), la pobresa massiva, la precarietat de vida social, el desastre natural d'aquests dies que ha destruit més de 10.000 cases i que ha deixat 18 morts i cases sense llum ( incluida la meva ) durant 4 dies sencers...la impotència de la naturalesa sobre els nostres caps.
Els carrers ennegrits per complet, la densitat de la nit empapant la por de tots els que volien sortir al carrer quan ja era fosc...i els que ha aprofitat aquesta nit per pendre's el poble com a seu i assaltar i saquejar tot el que trobaven per davant.
Finalment decidim dominar la foscor i agafar el cotxe per summergir-nos en un dissabte de setmana santa ple de cinema i crispetes ( tipic topic del costumbrisme juvenil del segle XXI que tan m'agrada nombrar )...decidim oblidar, al cap i a la fi, que no tenim ni veu ni vot davant del món...que som petits, infims, invisibles.
Per la carretera hi havien piquets incendiant'ho tot...les sirenes de la policia s'apropaven per diluir la revolta que exigía a les forces d'autoritat, una resolució eficient davant de la problemàtica del cicló que ha deixat i està deixant sense llum a 20.000 persones durant dies.
L'autopista també estava retallada per les barricades dels piquets i la gent pitava des dels seus cotxes desquiciada (tot això, cal recalcar, sense una santa llum a cap punt de cap carretera...sense farola alguna.Només les llums dels cotxes )... i a la radio deien que la majoria de rutes a l'accès oest de Buenos Aires estaven totalment presidides per piquets.
Finalment trobem una ruta que semblava lliure de protestes, una ruta de doble sentit, sense faroles esclar...negre-nit.
Una ruta sense gaire gent...nosaltres cap al Nord i ningú davant nostre.
Cap al sur un parell de cotxes se'ns creuen iluminant-nos les cares amb les llums.
Estem a punt de pasar un camí que bifurca a la nostre dreta...quan de sobte un cotxe direcció sud, a uns 2 metres de nosaltres creua el nostre carril tot girant per agafar aquesta bifurcació que estavem a uns 5 metres de pasar.
Pensem que el cotxe ha girat exageradament i...
Pum!!
En la foscor de la nit més fosca de totes, volen dos cossos davant nostre!!
El cotxe segueix uns metres per la bifurcació i veiem que para sense apagar les llums; el Guido no se com s'ho fa per esquivar els cossos, que el cotxe tot creuant-nos, havia deixat just davant nostre!!!!
Un cop esquivats els cossos parem el cotxe a la cuneta.
Baixen tots corrents.
A contra llum veig a la Paz corrents cap els dos cossos que combulsionen al terra, i el Renzo truca una ambulància...ni tan sols veig el Guido. Sembla que es començen a acumular cotxes i ploro, i penso " no nonono...que no estiguin morts sisplau...".
Paren més cotxes al nostre costat de la cuneta i tot sembla anar a càmara lenta...els llums d'altres cotxes que passen per la carretera ens iluminen...no arriba l'ambulància ni res de res...
El Renzo ve corrents cap a mi, que estava al costat del cotxe tot obert, per tancar-lo amb clau i agafar-me.
Ens apropem al desastre.
Dos nois estavem tirats a terra, un a cada punta de la carretera practicament, i una moto destrossada...talls, sang, fractures obertes.
Erem el primers en estar allà.
La Paz que és metge ( desde fa una setmana ), li preguntava el nom i alergies a un dels nois, al que la foscor casi bé no ens deixava veure-li la cara...ella el feia parlar perque no es quedès inconscient.
Merda...ells no portaven llums.Amb tanta foscor, com se'ls hi acudeix!?
Anaven just davant nostre!...no els havia ni vist!Estaven a la boca de la bifurcació quan el cotxe se'ls va menjar tot girant per agafar aquella ruta de l'esquerra.
L'impacte és brutal senyores i senyors.
Se'm ha trencat el cor en 2...ho enteneu?
Aquesta dolça i pobre sudamèrica sembla tenir prohibida la vida digne a la seva gent.
Si existeix un déu i potser hi creia una mica, o millor dit, d'alguna manera...hi he deixat de creure.
Això és aleatori, això és la caixa de Pandora...no saps que et pot sortir mai.
Això no és un joc reiniciable.
Som exageradament fràgils
Som finits.
Som.
I igual que som, deixarem de ser tan estupidament ràpid com s'apaga una espelma.
Em sento com ell avui...sortint d'un dels carrers iluminats amb farolets de gas, en una nit conflictiva i profunda de l' España de Valle Inclan...
Aquesta cançó m'ajuda a reconstruir l'esquerda que s'ha produït avui, com el més ràpid dels llamps, dins del meu cap.
El que he escrit abans ha sigut el començament de tot...la pregària que li faltava a la verge per enviar-me la continuació de l'horror...
Es veu que no n'he tingut prou amb la inseguretat al carrer, l'accident de tren (50 morts), la pobresa massiva, la precarietat de vida social, el desastre natural d'aquests dies que ha destruit més de 10.000 cases i que ha deixat 18 morts i cases sense llum ( incluida la meva ) durant 4 dies sencers...la impotència de la naturalesa sobre els nostres caps.
Els carrers ennegrits per complet, la densitat de la nit empapant la por de tots els que volien sortir al carrer quan ja era fosc...i els que ha aprofitat aquesta nit per pendre's el poble com a seu i assaltar i saquejar tot el que trobaven per davant.
Finalment decidim dominar la foscor i agafar el cotxe per summergir-nos en un dissabte de setmana santa ple de cinema i crispetes ( tipic topic del costumbrisme juvenil del segle XXI que tan m'agrada nombrar )...decidim oblidar, al cap i a la fi, que no tenim ni veu ni vot davant del món...que som petits, infims, invisibles.
Per la carretera hi havien piquets incendiant'ho tot...les sirenes de la policia s'apropaven per diluir la revolta que exigía a les forces d'autoritat, una resolució eficient davant de la problemàtica del cicló que ha deixat i està deixant sense llum a 20.000 persones durant dies.
L'autopista també estava retallada per les barricades dels piquets i la gent pitava des dels seus cotxes desquiciada (tot això, cal recalcar, sense una santa llum a cap punt de cap carretera...sense farola alguna.Només les llums dels cotxes )... i a la radio deien que la majoria de rutes a l'accès oest de Buenos Aires estaven totalment presidides per piquets.
Finalment trobem una ruta que semblava lliure de protestes, una ruta de doble sentit, sense faroles esclar...negre-nit.
Una ruta sense gaire gent...nosaltres cap al Nord i ningú davant nostre.
Cap al sur un parell de cotxes se'ns creuen iluminant-nos les cares amb les llums.
Estem a punt de pasar un camí que bifurca a la nostre dreta...quan de sobte un cotxe direcció sud, a uns 2 metres de nosaltres creua el nostre carril tot girant per agafar aquesta bifurcació que estavem a uns 5 metres de pasar.
Pensem que el cotxe ha girat exageradament i...
Pum!!
En la foscor de la nit més fosca de totes, volen dos cossos davant nostre!!
El cotxe segueix uns metres per la bifurcació i veiem que para sense apagar les llums; el Guido no se com s'ho fa per esquivar els cossos, que el cotxe tot creuant-nos, havia deixat just davant nostre!!!!
Un cop esquivats els cossos parem el cotxe a la cuneta.
Baixen tots corrents.
A contra llum veig a la Paz corrents cap els dos cossos que combulsionen al terra, i el Renzo truca una ambulància...ni tan sols veig el Guido. Sembla que es començen a acumular cotxes i ploro, i penso " no nonono...que no estiguin morts sisplau...".
Paren més cotxes al nostre costat de la cuneta i tot sembla anar a càmara lenta...els llums d'altres cotxes que passen per la carretera ens iluminen...no arriba l'ambulància ni res de res...
El Renzo ve corrents cap a mi, que estava al costat del cotxe tot obert, per tancar-lo amb clau i agafar-me.
Ens apropem al desastre.
Dos nois estavem tirats a terra, un a cada punta de la carretera practicament, i una moto destrossada...talls, sang, fractures obertes.
Erem el primers en estar allà.
La Paz que és metge ( desde fa una setmana ), li preguntava el nom i alergies a un dels nois, al que la foscor casi bé no ens deixava veure-li la cara...ella el feia parlar perque no es quedès inconscient.
Merda...ells no portaven llums.Amb tanta foscor, com se'ls hi acudeix!?
Anaven just davant nostre!...no els havia ni vist!Estaven a la boca de la bifurcació quan el cotxe se'ls va menjar tot girant per agafar aquella ruta de l'esquerra.
L'impacte és brutal senyores i senyors.
Se'm ha trencat el cor en 2...ho enteneu?
Aquesta dolça i pobre sudamèrica sembla tenir prohibida la vida digne a la seva gent.
Si existeix un déu i potser hi creia una mica, o millor dit, d'alguna manera...hi he deixat de creure.
Això és aleatori, això és la caixa de Pandora...no saps que et pot sortir mai.
Això no és un joc reiniciable.
Som exageradament fràgils
Som finits.
Som.
I igual que som, deixarem de ser tan estupidament ràpid com s'apaga una espelma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada