Avui tinc por.Avui el món es fa inmens...el camí pel que camino em resulta desconegut a cada centímetre i les pautes apreses no em serveixen de res. Vaig absolutament a cegues...
Em deixo emportar per la gent que em trobo i a estones sembla que m'acompanyen.
Ell sense voler-ho és la meva guía , i això m'engoixa...d'epenc d'ell.
A moments tinc la sensació que ens fem costat mutuament, estem força sols.
No em fa por això...però si la grandesa i la mortalitat de la superfície que caminem...quan puc submergir-me en les angoixes i les ombres de sempre estic tranquila...els llibres i les històries alienes em donen pau.
Però realment no tinc ni puta idea del que m'espera.
No sé quin se suposa que és el meu paper en tot això.
Sóc la protagonista i la extra més mal pagada al mateix temps.
Sóc la Brenda i estic a l'Argentina...no sé per quan de temps, no sé que faré, no sé que faig...no paro de correr, pintar, nadar, soportar desastres naturals, personals i humans al meu voltant...semblo una enviada a soportar el pes dels qui no poden amb el seu.
Seré capaç d'aguantar? Em fallaran les cames?I les mans?
No penso en el passat, pero els paradigmes educacionals que la meva ment evoca per sobreviure són impossibles d'evitar. Sóc qui he sigut fins ara i no sé ser d'una altre manera.
Sento que he de renovar-me o moriré...moriré poquet a poquet.
El pes d'ell...el de la ciutat, el del mal que té tothom a sobre en aquesta ciutat de violencia i passat amarg.
La generositat em comença a sorgir dels dits...i això m'omple.
Confio en mi...tinc ganes de saber que fer.
La brenda ha mort i m'ha deixat aquí sola...que haig de fer jo ara?...Com he de fer el que he de fer?
Masses preguntes, masses dies i masses coses a fer...el problema és que cap d'elles té la forma que jo sempre he vist per tal de soluconar-les...són abstractes, i enmascarades.
Se m'escapen i les aludeixo perque no parlen el mateix idioma que jo i realment no en tinc ni idea del que em diuen.
Vull enterar-me del que xiuxiuejen aquestes veus, aquests monstres tan preciosos que em parlen.
Pinto i dibuixo...m'enfonso en l'única part de mi que la Brenda ha tingut el detall de deixar-me dins la maleta.
Dolça Argentina que em depares en les teves grutes salvatjes i violentes? Què vols de mi? Què et vull donar?...per mi t'ho dono tot...estic renaixent i m'està resultant tendre i trist.M'agrada.
M'agrades.
Tinc ganes...però no sé de que.
Somric i me'n vaig a dormir...potser demà m'arriba la solució al milió de preguntes que tinc al cap i no callen mai.
Em deixo emportar per la gent que em trobo i a estones sembla que m'acompanyen.
Ell sense voler-ho és la meva guía , i això m'engoixa...d'epenc d'ell.
A moments tinc la sensació que ens fem costat mutuament, estem força sols.
No em fa por això...però si la grandesa i la mortalitat de la superfície que caminem...quan puc submergir-me en les angoixes i les ombres de sempre estic tranquila...els llibres i les històries alienes em donen pau.
Però realment no tinc ni puta idea del que m'espera.
No sé quin se suposa que és el meu paper en tot això.
Sóc la protagonista i la extra més mal pagada al mateix temps.
Sóc la Brenda i estic a l'Argentina...no sé per quan de temps, no sé que faré, no sé que faig...no paro de correr, pintar, nadar, soportar desastres naturals, personals i humans al meu voltant...semblo una enviada a soportar el pes dels qui no poden amb el seu.
Seré capaç d'aguantar? Em fallaran les cames?I les mans?
No penso en el passat, pero els paradigmes educacionals que la meva ment evoca per sobreviure són impossibles d'evitar. Sóc qui he sigut fins ara i no sé ser d'una altre manera.
Sento que he de renovar-me o moriré...moriré poquet a poquet.
El pes d'ell...el de la ciutat, el del mal que té tothom a sobre en aquesta ciutat de violencia i passat amarg.
La generositat em comença a sorgir dels dits...i això m'omple.
Confio en mi...tinc ganes de saber que fer.
La brenda ha mort i m'ha deixat aquí sola...que haig de fer jo ara?...Com he de fer el que he de fer?
Masses preguntes, masses dies i masses coses a fer...el problema és que cap d'elles té la forma que jo sempre he vist per tal de soluconar-les...són abstractes, i enmascarades.
Se m'escapen i les aludeixo perque no parlen el mateix idioma que jo i realment no en tinc ni idea del que em diuen.
Vull enterar-me del que xiuxiuejen aquestes veus, aquests monstres tan preciosos que em parlen.
Pinto i dibuixo...m'enfonso en l'única part de mi que la Brenda ha tingut el detall de deixar-me dins la maleta.
Dolça Argentina que em depares en les teves grutes salvatjes i violentes? Què vols de mi? Què et vull donar?...per mi t'ho dono tot...estic renaixent i m'està resultant tendre i trist.M'agrada.
M'agrades.
Tinc ganes...però no sé de que.
Somric i me'n vaig a dormir...potser demà m'arriba la solució al milió de preguntes que tinc al cap i no callen mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada