Avui tinc por.

Avui el món es fa inmens...el camí pel que camino em resulta desconegut a cada centímetre i les pautes apreses no em serveixen de res. Vaig absolutament a cegues...
Em deixo emportar per la gent que em trobo i a estones sembla que m'acompanyen.
Ell sense voler-ho és la meva guía , i això m'engoixa...d'epenc d'ell.
A moments tinc la sensació que ens fem costat mutuament, estem força sols.
No em fa por això...però si la grandesa i la mortalitat de la superfície que caminem...quan puc submergir-me en les angoixes i les ombres de sempre estic tranquila...els llibres i les històries alienes em donen pau.
Però realment no tinc ni puta idea del que m'espera.
No sé quin se suposa que és el meu paper en tot això.
Sóc la protagonista i la extra més mal pagada al mateix temps.

Sóc la Brenda i estic a l'Argentina...no sé per quan de temps, no sé que faré, no sé que faig...no paro de correr, pintar, nadar, soportar desastres naturals, personals i humans al meu voltant...semblo una enviada a soportar el pes dels qui no poden amb el seu.
Seré capaç d'aguantar? Em fallaran les cames?I les mans?

No penso en el passat, pero els paradigmes educacionals que la meva ment evoca per sobreviure són impossibles d'evitar. Sóc qui he sigut fins ara i no sé ser d'una altre manera.
Sento que he de renovar-me o moriré...moriré poquet a poquet.
El pes d'ell...el de la ciutat, el del mal que té tothom a sobre en aquesta ciutat de violencia i passat amarg.
La generositat em comença a sorgir dels dits...i això m'omple.
Confio en mi...tinc ganes de saber que fer.

La brenda ha mort i m'ha deixat aquí sola...que haig de fer jo ara?...Com he de fer el que he de fer?
Masses preguntes, masses dies i masses coses a fer...el problema és que cap d'elles té la forma que jo sempre he vist per tal de soluconar-les...són abstractes, i enmascarades.
Se m'escapen i les aludeixo perque no parlen el mateix idioma que jo i realment no en tinc ni idea del que em diuen.
Vull enterar-me del que xiuxiuejen aquestes veus, aquests monstres tan preciosos que em parlen.

Pinto i dibuixo...m'enfonso en l'única part de mi que la Brenda ha tingut el detall de deixar-me dins la maleta.

Dolça Argentina que em depares en les teves grutes salvatjes i violentes? Què vols de mi? Què et vull donar?...per mi t'ho dono tot...estic renaixent i m'està resultant tendre i trist.M'agrada.
M'agrades.

Tinc ganes...però no sé de que.

Somric i me'n vaig a dormir...potser demà m'arriba la solució al milió de preguntes que tinc al cap i no callen mai.

#frasessinsentido

Hay muchas mentes en circulación que creen en la reencarnación

#frasessinsentido

comer elefantes rosas puede ser perjudicial para la salud

A mi la meva mare mai em va dir que havia d'endreçar l'habitació.

Als estius sempre es descuidava els rellotges a Barcelona i mai sabiem quina hora era.Només les panxes golafres determinaven l'horari a seguir pels àpats...desprès si volies dormir abans de dibuixar, o fer la migdiada abans d'esmorzar, ja era cosa teva.

Mai em va obligar a fer dansa, ni piano, ni futbol, ni dibuix, ni guitarra...i sempre em va dir que el fet que volguès ser princesa de gran...no ho veia factible.

Els contes per les nits, es convertien en obres de teatre i sempre arribavem tard al cole perque no haviem dormit...tot i que la nit es fa molt curta quan voles per tots els mars del món i parles amb tots els pirates bons de l'univers.

I suposo que segueixo igual...imaginat-me que volo per sobre barcelona;que sóc la seva llum desendreçada que es cola per tots els racons i sorpren als turistes pel barri gòtic...

Ara directament no porto mai rellotge, sempre arribo tard...i mai tinc gana...o sempre en tinc...no ho sabria dir.

Hay un lugar que solo es en el momento en que deja de ser...un lugar caótico y pacífico a la vez.

Es contingente en toda su totalidad.

No tiene una forma aparente ya que no tiene estética alguna.

Todos lo conocemos de una forma propia y lo amamos por ello; por ser nuestro.

A veces nos destruye, a veces nos alimenta.

Otras parece un barco ebrio que nos domina y mata a toda nuestra tripulación comenzando asi nuestra propia deriva.

Haciendonos vivir una soledad que no nos abandonara nunca.

En otros momentos, gracias a ese lugar; buscamos sueños más allá de alejadas constelaciones.

Nos suspendemos entre el cielo y la tierra tocando la eternidad con los dedos…

aunque sabemos que lo más probable es que, justo despues...nos engullira como si fuera el más destructor de los infiernos.

Esta noche, mientras fumaba...me he dado cuenta de lo que más te ha jodido de todo esto.
Te diste cuenta de que yo quise echarte desde el principio.

Y es que sin mi tu no serias nada...te revienta saber que caíste como todas esas de las que te hablaba.Te hice sentir especial...tu me entendías; por eso te contaba todas mis jugadas; cuando en realidad contártelo no era más que otro movimiento para destrozarte, uno de los pasos de mi juego: te hago sentir diferente, me empiezas a querer, te vas relajando, y volviendo débil...te expones a mi...confiando;y en el momento en que podría reventarte hago un paso en falso a sabiendas, y me descubres...te vas así satisfecha de haberte ido a tiempo, y te cuentas que me quisiste salvar, pero que es imposible porque soy mala y me juzgas.
Pero si yo no fuera mala , tu no serias buena.
Sin mi no eres nada.Y eso te revienta nena linda...que tu propia existencia esta en manos de los demás...en mis manos.

Nada podrás hacer...no eres más que un cliché pretendiendo ser aceptado por otros clichés que te digan que no eres lo suficientemente diferente como para que tu propia vida duela.
Prefieres dormir tranquila...lo respeto.
De echo lo respeto tanto que yo fui quien te enseñó que eres un fucking cliché, echandote de mi vida; declarándome como mala, para que tu pudieras respirar tranquila, abrazar a tu alrededor mundano y decir..."uf...mira que mala ha sido...y mira nosotros, que buenos".
En el fondo, eres una limitada, que no acepta la subjetividad de los otros, que necesita juzgar a los demás para ser alguien.Tienes una visión diminuta y egocéntrica de la vida...el bien y el mal...esos conceptos tan infantiles.Necesitas etiquetarte en tu mente de pseudo hippie lo que es blanco y lo que es negro.
Siento lástima por ti...porque el límite no es más que la aceptación de la ignorancia propia con el exterior...no quieres ir más allá.Te quedas hasta donde dictan tus miedos.
Me sabe mal...aunque...lo comprendo.
No como tu...este texto de echo seria propio de ti...y es que hoy me permitiré ponerme a tu altura escribiéndolo, (aunque no me atreveré a juzgarte como tu lo has echo conmigo por respeto y madurez) porque me has cabreado...porque me quisiste salvar, y querida, yo no recuerdo lanzar ningún mensaje de socorro.
Así que , quédate en la orilla...o acabarás hundiéndote tu con mi barco la próxima vez.

(Nunca quieras rescatar a un náufrago...no olvides que lo que tu ves, es el resto de su deriva; te será imposible rescatar su tripulación, porque cuando tu lo encontraste y lo quisiste ayudar, esta ya estaba ahogada)

radicalisme poètic

Tinc ganes de sortir d'aquesta espiral de fred, pluja...i sensacions desconegudes. Vull tornar a les nits d'estiu on jo ho controlava tot...jo sabia que passava en tot moment i l'escalfor general m'ajudava a no tenir por de res... On l'única preocupació era si tenia 2 euros per una birra...o si li feia un petó o no... Necessito tornar a la sensació de momentanietat, de saber que tinc un bitllet per marxar ben lluny i que només em queda una setmana per oblidar-me de tot...per deixar-ho tot durant un mes.
I no tenir preocupacions.
Tan simple com comprar un bitllet.
Tan estúpid com un placebo...creure que surto de la torre de babel on estic vivint, marxar a un altre país sola...on m'espera gent desconeguda i un moment efímer disposat a omplenar-me les parts de mi que ara sento tant buides.
I és que ara tot em sona tan "ple" que en comptes d'omplenar-me...m'axafa.
No tinc temps de digerir-ho...i només veig que les coses passen i jo segueixo tenint gana.
No entenc res...i jo sempre ho vull entendre tot.
No controlo res...i jo sempre ho tinc tot controlat.
I no sé com fer-m'ho...de debò.
Un simple sms...unes paraules...algú... No demano ser salvada...només compartir unes paraules.Només que algú em digui que tots estem igual...i que és l'únic que consola de tot plegat.
Però ningú es para a fer-me entendre res...o potser és que tot el que em diuen no sóc capaç d'entendre-ho.
No sé...ara mateix necessito que algú em pari en aquest caminar automàtic...que algú o alguna cosa em diguin que això és especial...
Potser és tan simple com que no li trobu el sentit a res.
Però bé...em seguiré llevant cada matí...m'entre em dic i em repeteixo que allò que val la pena són els petits moments...però senyors...estic cansada de valorar el minimalisme, en serio...a la merda.
Necessito algo gran, diferent...ho sento; però és així.

La vida no té sentit per mi sense radicalisme.

Però potser m'equivoco i per molt que el busco...no el trobo.Al super no en tenen, a la taquilla de l'escola no en queda, a les motxiles dintre de l'armari tampoc n'he trobat...ni tansols entre les pagines dels meus quaderns de dibuix, a l'estuig en quedava un borrisol, però se m'ha caigut al terra i no l'he trobat... Així que potser simplement no m'ho he de plantejar i ja el trobaré en algun punt del camí...i suposo que només em queda caminar sota aquest cel blau...i dexant de buscar i procurant no esperar res. Espero trobar-vos gran gest, moment brutal, escena violenta, poesia ardent...us necessito.
Aviat.

http://www.youtube.com/watch?v=xI9KTJjnpcM&feature=related