Els trons sembla que trenquen el cel i el fan esclatar sordidament...caminem en la foscor i només el flaix del Dani ens ilumina el camí.Tinc la sensació que en breus la nit començará a escupir gotes d'aigua negre, que tacará cada centimetre dels nostres cabells.
l'Alan s'ha trencat la samarreta amb un abre i ara la porta a la mà com un puny i l'ajuda a no ferir-se els dits apartant les branques.Va tan colocat que ni té fred i a mi m'espanta...ell creu que ho tenim
tot controlat, que sabem on anem, però no és veritat; estem perduts i
tenim por...perque no ho veu? perque no accepta que no sap on ens porta?
Penso en el Che caminant per aquestes selves i en mil chamans, histories del colonianisme més ferotge, de la magia i la pacha-mama vibrant autentica sota els meus peus...
Realment no sé on anem, no sé com hem perdut els demés, no sé ni tan sols si tot plegat està passant de veritat o són alucinacions que em provoquen les plantes d'aquest continent?...no entenc res.
Tinc por i penso en ella...li explicaré tot això per nadal i riurà i em dirá que no he canviat gens i això em fará somriure ...o potser no explico res per no acceptar que ha sigut un any amb les mateixes miseries?
Finalment el cel esclata! i l'aigua és tanta i tan glaçada que començem a cridar i a correr; el Dani m'apreta tan la mà, que no puc sentir-la; les branques m'esgarrapen les galtes i vaig casi amb els ulls tancats corrents...seguim la veu de l'Alan que no veiem i el sentim lluny...i els trons rebenten el cel i ens fan vibrar l'estòmac.
Estic molt espantada, només em tranquilitza la respiració del Dani al meu costat...de sobte l'Alan ja no crida, de sobte ja no sentim més que l'aigua...ja no podem més...no podem ni parlar entre nosaltres, l'aigua penetra la terra brutalment a un ritme aterrador, no puc ni obrir els ulls de l'aigua que rellisca per la meva cara...el Dani m'abraça i tremolem durant una eternitat...i de sobte, sense avís ni filtres, el silenci.
La pluja ha parat en sec.No se sent res, i obro poc a poc els ulls separant-me del Dani i veig llum de matinada i molt vapor, vapor i vapor sortint per la pell de la terra mullada...com una gran boira calenta que no ens deixa veure els peus i puja lentament acariciant-nos les cuixes...la cara del Dani era fotografiable i de la resta ...de la resta és millor no parlar-ne.
Millor no recordar-ho. Ho vaig viure? potser no...potser només va ser un somni amb olor a sudamèrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada