Avui ja fa un any, al restaurant del teatre lliure de Gràcia, un cambrer sevillano , desprès de parlar amb mi i explicar-li que en dos dies abandonava Barcelona per anar a viure a Buenos Aires, em va dir " deja el listón bien alto por esas tierras ".
Em va guinyar l'ull...i em va deixar amb aquestes paraules que extranyament no he pogut oblidar encara avui.

Moltes gràcies cambrer desconegut...el més probable esque no et torni a veure mai més...però gràcies, et recordo.

"No vull anar al cole!"

 

I entra un altre cop dins aquella casa amb olor a intransigència i tendresa.

Les parets de paper estampat amb flors modernistes ja una mica descolorides.

Blau pastel.

Groc pastel.

El terra de cuadres blancs i negres abans brillants, ara ja opacs de tants peus que hi han ballat, cridat, saltat...sostres exageradament alts. 

Portes llargues.

Moltes.

Pasadissos,

estrets.

Plou a fora, porta la roba mullada, un somriure seré a la cara...no sé sent res a casa...a mida que puja les escales de marbre gastat i deformat pel mateix lloc...va sentit la veu d'en Rocco de fons...rumor suau i la pluja...la banda sonora del seus dies amb el Jero tornant a casa, recordant històries que s'inventen i viuen com certes...el món no té temps quan caminen, el món no té limits si son dos.

...i la imprudència es torna realitat...el significat arriba.

Tota l'implicació de fons, tots els desitjos callats, tot el que espera de mi, i tot el que jo m'he inventat.Tot el que simbolitza i ocupará sempre, tot el que no he volgut pensar fins ara...

Carrers i carrers caminant amb ell, parlant de noveles de ciència ficció o sobre teories de la subjectivitat humana i la seva obsoluta mala praxis a nivell de realitat única o si més no fonamental en el món del psicoanalisis...

Plou molt i l'aigua crea una convergència, no pas arbitrària, sobre el meu direccionat nas i finalitza com un breu i mut suspir a la punta final...

Creiem que el món és nostre, creiem que serem eterns, creiem que tot es posible i ens creiem sabis...creiem, som creients del nostre dogma existencial. Volem creure que tot anirà bé...el desig del soldat es guanyar la guerra i per guanyar-la hi ha de creure, per tal de defensar-la...però perque creure tan cegament en la vida? en la guerra...en aquest dia a dia d'amor i tresors dintre de verí enganxifòs i exquisit?

Som cervells misògins i retallats; tòpics i versions barates dels sentiments...desfem la puresa amb cada suspir.

L'eutenticitat, el perque, la por, la fe, la ceguesa, els genolls daurats, l'amor, l'autoflajelació, l'intensitat, el conflicte, la sabiesa, la creativitat, l'extasi...

Extranys desagraïts...egòlatres disfrassats i convençuts del altruisme...

I jo sóc una més...pau i amor, molta meditació i poca reflexió...inteligència malgastada en clichés i postures que  ja són part de tots nosaltres.

Ens pasem la vida defensant-nos dels demés...ens tenim por. Perque? si tots som iguals, si tots tenim por i als matins ens fa pudor l'alè...

Estúpids mandrosos...bonics amants, inventors, alquimistes...nosaltres, l'art, i un amic d'aquells que et fa accelerar l'energia i l'amor cap a l'univers.

I flotem...entre desitjos, veritats...toco l'eternitat amb la puntenta dels dits, saltant pels carrers...

Jo avui confio.I demà crec que també...

 

M-que bueno que te quedaste a dormir...

D- porque?...se quedaron todas...

M-...y bueno, nunca antes dormí con Drew Barrimore...jajajajajaja

R- què fas aqui?

M- em...és llarg d'explicar...

R- amb tu sempre és llarg...

i et veig al meu cap com una cançó plàcida i lenta...m'imagino que em giro i et trobo a tu rient; acabem de pujar per una petita duna d'una platja i hem arribat a un mercat hippie, i el sol es tebi i ja se'n va...però és estiu i ja deu ser tard. On seran el Gerard i la Laura?

Hem pasat el dia separats perque tu i jo teniem un dia de Gat, un dia dels nostres...un dia mig trist, però nostre.

I ells s'han limitat a deixar-nos fer i ara tornarem a la tenda que tenim sota un pi al costat de la platja on estem ara, però uns metres més amunt, i ens explicaran mil aventures. El Gerard haurá trobat la manera de dutxar-se i la Laura tindrá encès el fugonet a punt de fer macarrons...i somriurem més.

I tu m'agafaras de la mà i seurem a escoltar tot el que diu el Gerard sobre el seu dia tot fent riure a la Laura m'entres ella es lia un porret i ens diu si pensem fer alguna cosa i tu et poses la sudadera negra i començes a remenar els macarrons que ja casi deuen estar fets...la Laura encen i començem a parlar de llocs hipotetics, de filosofies perdudes, i la nit es va fent negra i ens pica la sal per tot el cos però...pero jo crec que no podria ser més feliç que mirant com el gerard s'adorm o fa les calades més grans del món que casi m'ofeguen a mi només de mirar-les, o com la Laura es fa i es desfa la seva melena de camaron o com canvia l'expressió quan agafa la guitarra, o com tu, si tu. dolça maria, dolça amiga...em pasaria la vida mirant com somrius, o com comparteixes les coses que t'importen, i sobretot el teu riure...amb ell vas saber omplenar tot el que estava buit dins meu desde aquells matins, pasant per la convivència diaria, continuant pels estius d'aeroports , viajtes i coses noves; i fins els ultims petons a Lisboa...i ara sóc plena de tu.

D'ells.

Vosaltres.

Meus.

Preciosos.

nosaltres som d'aquelles que ballem salsa cubana en un terra de fusta antiga, que menjem aguacate sol amb una cullereta de cafè, que ens posem perruques violetes les nits dels diumenges per sopar amb els veïns amb els que mirem viernes 13 els dies de tempesta a casa nostre i amb els que fem negocis que paguem amb petons i dulce de leche.