Em descobreixo com una petita,
diminuta,
tortuga,
fent passos muntanya amunt.
Una hora, dues hores, tres hores, no m'aturo, no vaig
depressa.
Les meves passes un mantra de lentitud i compromís amb
el destí,
amb el camí que hem de fer tu i jo.
Noto el meu pes com si fos la primera vegada que en
sóc conscient de cada perímetre del meu cos.
Sento el plec de la carn de la panxa quan puju una
cama i després l'altre,
vaig escalant la pujada.
Desprès de la carn noto l'estòmac i viatjo a travès
del nas fins a les profunditats dels meus òrgans que es deformen,
es recoloquen amb la carn que balla, tremola a cada
pas que faig.
De sobte la punta dels cabells que volen ara dreta,
desprès esquerra,
i penjen tots,
milers desde el cim del meu cap.
Em sento encarregada de movilitzar un univers ple de
convivència i signes,
sóc un tot,
pell que surt de les manigues fins les ungles de les
mans com un llençol acabat de posar al matalàs, tens.
Jo segueixo i tot em segueix,
existeixo com un petit motor tou i caminant en la
immensitat dels Pirineus,
sóc un engranatge de vida.
I ja som dalt de la carena
sense prèvia antelació,
a quatre grapes,
les puntes de l'abric toquen les fulles seques del terra,
les botes cruixen amb les pedretes que empenyen i el
cor boom boom boom boom! no l'havia sentit fins que no he parat, i boooooom, el
sento a les orelles, a darrere els ulls, fins a l'aire que em surt per la boca
hiperventilada, oberta i seca.
I arriba la calma,
sabem que hem arribat,
a dalt de tot.
No hem estimat mai cap cos com el nostre.
