Y esto sucedió.

Señores planteando sus dolores.

Él se murió.

Ya no hay quien me consuele, solo yo, yo y ésta fuerza bruta.

Yo y éstas personas, 

Gente, amores, amantes, maridos, hijas. 

Hoy el compromiso lo tengo con el arte, con mi vida y todas esas cosas que me salven, que me salvan.

Lo he apostado todo y no pienso morirme.

https://www.youtube.com/watch?v=yJGL1hdl8Cw

Completud?
Complitud?
Qué?
Sí...completa, de completar, de llenar hasta los límites de lo inesperado, de los bordes de lo supremo, del extremo de lo impensable.

COMPLETA.

Completa, agradable, agradada, autoagrado, agradecida, agradosa.

Qué?

Cuándo?

Donde?

San Telmo, con esa aleatoria persona que un día conociste en Lisboa y si, un día borracha te das cuenta de que gracias a su testimonio eres hermosa, preciosa, total, impresionante, imparable, ella es, te ofrece tu raza, tu hermandad, tu grandeza, tu adultez, ella es el espejo imprescindible.

Tu eres desde que ella existe.
Compartida eres de verdad. 

Compartida eres imparable.

Tengo buena suerte, siempre, desde siempre.
Nací con buena suerte.

AGRADECIDA DE LA VIDA.

bona nit, no et trucaré demà.

"Me alegro de verte"

Hay a quien le molesta oir los ruidos que hacen los vecinos en las paredes contiguas a sus casas, a mi me gustan, me hace sentir menos sola.

Avui ja fa un any, al restaurant del teatre lliure de Gràcia, un cambrer sevillano , desprès de parlar amb mi i explicar-li que en dos dies abandonava Barcelona per anar a viure a Buenos Aires, em va dir " deja el listón bien alto por esas tierras ".
Em va guinyar l'ull...i em va deixar amb aquestes paraules que extranyament no he pogut oblidar encara avui.

Moltes gràcies cambrer desconegut...el més probable esque no et torni a veure mai més...però gràcies, et recordo.

"No vull anar al cole!"

 

I entra un altre cop dins aquella casa amb olor a intransigència i tendresa.

Les parets de paper estampat amb flors modernistes ja una mica descolorides.

Blau pastel.

Groc pastel.

El terra de cuadres blancs i negres abans brillants, ara ja opacs de tants peus que hi han ballat, cridat, saltat...sostres exageradament alts. 

Portes llargues.

Moltes.

Pasadissos,

estrets.

Plou a fora, porta la roba mullada, un somriure seré a la cara...no sé sent res a casa...a mida que puja les escales de marbre gastat i deformat pel mateix lloc...va sentit la veu d'en Rocco de fons...rumor suau i la pluja...la banda sonora del seus dies amb el Jero tornant a casa, recordant històries que s'inventen i viuen com certes...el món no té temps quan caminen, el món no té limits si son dos.