Completud?
Complitud?
Qué?
Sí...completa, de completar, de llenar hasta los límites de lo inesperado, de los bordes de lo supremo, del extremo de lo impensable.

COMPLETA.

Completa, agradable, agradada, autoagrado, agradecida, agradosa.

Qué?

Cuándo?

Donde?

San Telmo, con esa aleatoria persona que un día conociste en Lisboa y si, un día borracha te das cuenta de que gracias a su testimonio eres hermosa, preciosa, total, impresionante, imparable, ella es, te ofrece tu raza, tu hermandad, tu grandeza, tu adultez, ella es el espejo imprescindible.

Tu eres desde que ella existe.
Compartida eres de verdad. 

Compartida eres imparable.

Tengo buena suerte, siempre, desde siempre.
Nací con buena suerte.

AGRADECIDA DE LA VIDA.

bona nit, no et trucaré demà.

"Me alegro de verte"

Hay a quien le molesta oir los ruidos que hacen los vecinos en las paredes contiguas a sus casas, a mi me gustan, me hace sentir menos sola.

Avui ja fa un any, al restaurant del teatre lliure de Gràcia, un cambrer sevillano , desprès de parlar amb mi i explicar-li que en dos dies abandonava Barcelona per anar a viure a Buenos Aires, em va dir " deja el listón bien alto por esas tierras ".
Em va guinyar l'ull...i em va deixar amb aquestes paraules que extranyament no he pogut oblidar encara avui.

Moltes gràcies cambrer desconegut...el més probable esque no et torni a veure mai més...però gràcies, et recordo.

"No vull anar al cole!"

 

I entra un altre cop dins aquella casa amb olor a intransigència i tendresa.

Les parets de paper estampat amb flors modernistes ja una mica descolorides.

Blau pastel.

Groc pastel.

El terra de cuadres blancs i negres abans brillants, ara ja opacs de tants peus que hi han ballat, cridat, saltat...sostres exageradament alts. 

Portes llargues.

Moltes.

Pasadissos,

estrets.

Plou a fora, porta la roba mullada, un somriure seré a la cara...no sé sent res a casa...a mida que puja les escales de marbre gastat i deformat pel mateix lloc...va sentit la veu d'en Rocco de fons...rumor suau i la pluja...la banda sonora del seus dies amb el Jero tornant a casa, recordant històries que s'inventen i viuen com certes...el món no té temps quan caminen, el món no té limits si son dos.

...i la imprudència es torna realitat...el significat arriba.

Tota l'implicació de fons, tots els desitjos callats, tot el que espera de mi, i tot el que jo m'he inventat.Tot el que simbolitza i ocupará sempre, tot el que no he volgut pensar fins ara...

Carrers i carrers caminant amb ell, parlant de noveles de ciència ficció o sobre teories de la subjectivitat humana i la seva obsoluta mala praxis a nivell de realitat única o si més no fonamental en el món del psicoanalisis...

Plou molt i l'aigua crea una convergència, no pas arbitrària, sobre el meu direccionat nas i finalitza com un breu i mut suspir a la punta final...

Creiem que el món és nostre, creiem que serem eterns, creiem que tot es posible i ens creiem sabis...creiem, som creients del nostre dogma existencial. Volem creure que tot anirà bé...el desig del soldat es guanyar la guerra i per guanyar-la hi ha de creure, per tal de defensar-la...però perque creure tan cegament en la vida? en la guerra...en aquest dia a dia d'amor i tresors dintre de verí enganxifòs i exquisit?

Som cervells misògins i retallats; tòpics i versions barates dels sentiments...desfem la puresa amb cada suspir.

L'eutenticitat, el perque, la por, la fe, la ceguesa, els genolls daurats, l'amor, l'autoflajelació, l'intensitat, el conflicte, la sabiesa, la creativitat, l'extasi...

Extranys desagraïts...egòlatres disfrassats i convençuts del altruisme...

I jo sóc una més...pau i amor, molta meditació i poca reflexió...inteligència malgastada en clichés i postures que  ja són part de tots nosaltres.

Ens pasem la vida defensant-nos dels demés...ens tenim por. Perque? si tots som iguals, si tots tenim por i als matins ens fa pudor l'alè...

Estúpids mandrosos...bonics amants, inventors, alquimistes...nosaltres, l'art, i un amic d'aquells que et fa accelerar l'energia i l'amor cap a l'univers.

I flotem...entre desitjos, veritats...toco l'eternitat amb la puntenta dels dits, saltant pels carrers...

Jo avui confio.I demà crec que també...